Home

quenoensconfonguin-atur-web

 

quenoensconfonguin-sanitat-web

Iniciem una campanya de difusió i agitació contra el racisme i el feixisme al barri. Des d’avui i durant els propers dies, recorrerem centres de salut, instituts, oficines de treball, carrers i places per confrontar el discurs patriòtic i racista que prova de carregar sobre els treballadors i les treballadores migrants la responsabilitat de tots els nostres problemes. Ja que el feixisme no és tant sols un grapat de grups que el Capital utilitza a la seva voluntat, sinó que també és l’expressió d’una mentalitat i uns discursos ben difosos socialment, hem de combatre aquests discursos allà on els trobem.

A continuació publiquem el text que estem difonent, i que també es pot descarregar per llegir ‘online’ aquí  i per imprimir en forma d’octaveta aquí:

 

Que no ens confonguin d’enemic. Esclafem el racisme, el feixisme, i el sistema que els produeix!

Solucions fàcils per a problemes molt complexos. Aquesta és la resposta immediata que sovint busquem les persones quan ens trobem davant situacions d’angoixa, d’incertesa i inseguretat a dificultats que sentim que ens superen. Atur, desnonaments, falta de recursos a l’escola pública, dificultats per accedir als aliments, reducció a l’accés a la sanitat, i un llarg llistat més, són l’objecte de conversa als parcs, bars, sortida de les escoles, sala d’espera als centres de salut, a la cua de l’atur, etc… sent visible el malestar que patim a l’hora d’arribar a cobrir aquestes necessitats bàsiques, especialment en les noves condicions a les que el capitalisme ens ha portat. Problemes complexos que necessiten de solucions complexes, de lluites llargues i canvis socials profunds, però que davant la urgència de ser resoltes, ens empenyen a buscar respostes immediates.

La resposta més cómode: la culpa de tot és de “l’altre”

És precisament aquesta urgència la que l’extrema dreta aprofita per estendre el seu missatge racista i simplificador: la culpa de tot la tenen els estrangers. Si patim l’atur és perquè ells ens roben la feina, si la feina és precària és perquè ells estan disposats a fer-la, si no podem accedir a la sanitat és perquè els inmigrants en fan ús, si no hi ha plaça a l’escola és perquè ells la col·lapsen,… i així amb qualsevol problema social imaginable.

S’amaga d’aquesta manera el fet que és la pròpia dinàmica del sistema capitalista la que provoca crisis de forma cíclica, i que el capitalisme no pot continuar funcionant sense emputxar-nos una i altre vegada a l’atur i a la precarietat. O que si la sanitat i l’escola està col·lapsada no és a causa de la demanda dels treballadors d’estrangers, sinó a causa de l’immens saqueig que s’ha dut a terme sobre els recursos públics per tal de finançar el deute dels bancs i afavorir els negocis privats sobre la salut i l’educació. S’amaga que si les vies de les que disposem per a cobrir les nostres necessitats estan sent empobrides no és perque els nostres veïns de procedència estrangera les fan servir, sinó perque fa temps que són concebudes com a nínxols de mercat i els nostres propis governants (amb cognoms ben catalans i espanyols) les han depredat a base de retallades.

S’amaga també que si estem a l’atur o ens exploten a una feina de merda, no és per obra de qui també comparteix aquesta situació, sinó de qui s’aprofita de de que l’atur obligui a un treballador a acceptar feines precàries i de tenir la possibilitat d’abaratir els costos que li suposen els seus empleats: aquells que no viatgen en patera ni salten cap valla, sinó que volen en primera classe i tenen sempre totes les portes obertes, sobretot les dels despatxos de les institucions.

L’extrema dreta obvia tot això i en comptes d’atrevir-se a encarar l’arrel del problema – el sistema i els grups que en ell són més forts – assenyala amb el dit els treballadors estrangers i apel·la a l’instint social més baix i més covard que mostra l’èsser humà: atacar el vulnerable i encobrir el poderós, rebutjar allò que ens sembla diferent i acceptar sense pensar allò que representa la norma.

Un cop més en la història, per tal de mantenir les relacions de dominació dins un mateix país, es canalitza el malestar social a través del patriotisme i la persecució de minories a les que s’assenyala com a responsables de tots els nostres mals.

No volem la pàtria dels que ens fan la vida impossible

Una altra de les senyes d’identitat que caracteritza els grupuscles feixistes presents al nostre entorn és el seu patriotisme espanyolista.

Aquest patriotisme s’entesta a imposar una organització territorial – la de l’Estat Espanyol- i a negar l’existència de diferents realitats culturals històriques en el territori sotmès per aquest Estat. Aspira a la centralització i homogeneïtzació de pobles molt diversos, a continuar imposant per la força la llengua espanyola als territoris on es parlen altres llengües, i a impedir (si cal per la via militar) qualsevol debat sobre la forma d’organitzar la societat que qüestioni l’Estat imposat.

Per altra banda, davant una realitat globalitzada, on l’estructura econòmica espanyola està totalment connectada i afectada pels fluxos del capitalisme mundial, assistim a l’intent de maquillar aquest patriotisme espanyol amb una capa de pintura anticapitalista, culpant les finances internacionals de la crisi i defensant la idea d’una suposadament saludable “economia nacional”.

D’aquesta manera ens diran que aquells que durant tots aquestos anys de benestar econòmic s’enriquien a costa de l’explotació laboral i l’especulació immobiliària i financera, no són els culpables de la crisi sinó que també són victimes d’un capitalisme extranger, global i més salvatge que ha col·lapsat la nostra economia.

Repsol, Inditex, Banc Santander, el Corte Ingles, Endesa-Iberdrola, són exemples paradigmàtics d’aquesta economia nacional amb la que els patriotes ens volen agermanar. Exemples d’empreses que han acumulat inmenses fortunes abans, durant i despres del crash financer global, sense mostrar mai masses escrúpols cap als seus treballadors “compatriotes”. Per no parlar de l’entramat de voltors financers i immobiliaris “de casa” (aquests darrers molt vinculats a l’antiga classe terratinent espanyola) que han convertit la nostra terra en un inmens parc temàtic on fer negoci a costa de la destrucció dels barris, els camps, les muntanyes i molt especialment, les costes mediterrànies.

L’impacte nociu i destructiu del capitalisme a tots els nivells (ecològic, social, cultural…) no depen de les seves diferents formes nacionals o transnacionals, finaceres o industrials, sinó de la seva pròpia lògica: acumular diners imparablement a base d’explotar i desposseïr persones, territoris i recursos, més enllà de qualsevol límit ètic o físic.

No oblidem mai que són els avis polítics dels patriotes que avui reclamen una economia nacional, els que als anys 60 en plena dictadura van impulsar la vinculació de la economia espanyola amb el Capital d’Europa i dels Estats Unitats, per tal de culminar la transició espanyola a la modernitat capitalista global que ens ha portat fins a l’actual ‘estat del malestar’.

Contra el racisme i el sistema que el produeix

El despreci (més o menys subtil) a l’estranger o l’exaltació d’una pàtria que dissimula les relacions de dominació entre grups socials, no són idees exclusives de grups marginals feixistes, sinó que estàn al codi genètic de qualsevol Estat. Idees que es materialitzen en fronteres de valles i ganivets, policies armats que enfonsen pateres plenes de persones, centres d’internament per estrangers on es tanquen i es torturen migrants pel sol fet de no tenir papers, redades policials als barris, i una llarga llista d’abusos. En definitiva, tot un aparell repressiu que durant aquests anys de creixement econòmic han estat molt útils, ja que no pretenia realment barrar el pas als fluxos migratoris, sinó filtrar-los i pressionar-los per mantenir espantat a un sector de la classe treballadora que ha funcionat perfectament com a mà d’obra dòcil i barata en els sectors de la construcció, els serveis al turisme o l’agricultura.

El menyspreu a l’estranger, el patriotisme latent, i la idea de ciutadà de plè dret de la qual els “ilegals” queden exclosos, han facilitat que els treballadors locals no s’identifiquessin amb aquests treballadors estrangers, impedint llaços de solidaritat i reaccions de protesta davant els abusos i fins i tot atrocitats que han succeït durant tot aquest temps. O potser haguèssim reaccionat de la mateixa manera si aquells que han mort als carabassos de la guardia civil, que han estat ofegats al Mediterrani, o que han quedat mutilats en accidents laborals i el patró els ha dit coses com “agafa el teudit i marxa d’aquí”, tinguessin noms com Jordi, María, o Pau, en comptes d’Ahmed, Fàtima o Mahmoud?

I malgrat tot, no fa molt temps, eren molts dels nostres propis avis els que patien situacions similars. Vinguts des de Múrcia o Andalusia per a guanyar-se la vida a la Barcelona industrial de principis de segle XX, els migrants que provenien del camp van ser objecte d’una dura campanya de criminalització i persecució en clau burgesa i patriota. Tal com demostra l’historiador Chris Ealham al llibre “La lucha por Barcelona”, la premsa del moment els responsabilitzava de l’atur descrivint-los com a “mandrosos”, “endarrerits”, “salvatges”, “delinqüents”, o “paràsits”, mentre el Govern i l’Ajuntament (en mans d’Esquerra Republicana de Catalunya) organitzava trens per deportar-los, redades policials als barris per detenir els “indocumentats” i parlava d’”una invasió contra Catalunya”.

Nosaltres no oblidem això, ni tampoc on ens han portat les “solucions” senzilles que proposa l’extrema dreta. Igual que en el segle passat, arreu d’Europa el feixisme s’alimenta del malestar social i tracta d’estendre el seu projecte reaccionari, duent encara més lluny el caràcter autoritari dels Estats i aguditzant la tendència a culpabilitzar i perseguir minories ètniques i nacionals. Davant aquesta amenaça no hem de deixar-nos intimidar ni mirar cap una altra banda, sinó combatre a tots els àmbits (escoles, centres de treball, carrers) tots les seves expressions: propaganda, locals, manifestacions, amenaces o agressions. Combatre a tot arreu no per defensar l’Estat existent, sinó per impulsar la lluita que acabi amb el sistema capitalista-patriarcal i fundi una nova societat de persones lliures. El nostre enemic no són els que pateixen les mateixes condicions d’atur, precarietat i despossessió, sinó aquells que les han generat i que se’n beneficien. Expulsem-los a ells, és el seu seu sistema el que envaeix les nostres vides, no els treballadors migrants.

 

 

Advertisements

One thought on “Que no ens confonguin d’enemic!

  1. Pingback: Que no ens confonguin d’enemic. Esclafem el racisme, el feixisme i el sistema que els produeix! | Acció Llibertària de Sants

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s