Home

4980570296_561200e5f5_z

Conflicte nacional, nacionalisme i negació cultural

La situació actual i el desenvolupament de l’anomenat Procés sobiranista» a una part dels Països Catalans ens duu inevitablement a la necessitat de replantejar-nos un cop més la qüestió nacional. Per a nosaltres no són suficients les anàlisis fets durant els darrers temps sobre el tema des d’una perspectiva anarquista. Hem volgut analitzar les contradiccions que se’ns generaven entorn el nacionalisme, les lluites d’alliberament nacional i tot el que se’n deriva, assumint-les però tenint present que gran part del debat actual entorn el «procés» respon a un intent de canalitzar el descontentament latent en la societat. Intentar desenredar tot això i entendre els factors que fan que es mobilitzi una part de la societat entorn la lluita nacional és l’objectiu d’aquesta petita aportació.

El nacionalisme polític sorgeix durant l’Època Moderna, fruit de la Il·lustració i les revolucions liberals i burgeses on trobem la base tant de l’estructura política actual (Estats-Nació) com de l’estructura econòmica (Capitalisme). Entenem que el discurs nacionalista neix i es desenvolupa de la mà del liberalisme i és un factor clau pel desenvolupament del sistema capitalista. Els Estats capitalistes, amb la seva evolució natural han possibilitat (mitjançant l’escolarització de masses, la construcció d’infraestructures de comunicació, els exèrcits nacionals, etc…) el sorgiment del discurs nacional i la homogeneïtzació de realitats diverses dins un mateix territori, alhora que les seves elits han tractat d’explotar llur component emocional i simbòlic per als seus fins de dominació.

Aquest sentiment ha derivat en patriotisme i en tota una simbologia que al nostre entendre és molt vulnerable a ser manipulada per diferents agents polítics, encara que històricament el discurs nacional també hagi vehiculat la lluita social en clau de “sobirania popular” front un govern considerat “il·legítim”. L’estructuració del món en Estats-Nació (ben delimitats sobre el mapa amb fronteres artificials) i en les respectives nacionalitats, jerarquitzades en funció de les posicions ocupades al sistema-món capitalista (centre-perifèria, Nord-Sud globals) és quelcom que rebutgem frontalment, des de la defensa de la solidaritat internacionalista entre oprimides i explotades.

Assumim, però, com a fet, un sentiment d’arrelament més relacionat a la vida quotidiana i d’estima a una comunitat reduïda que té molt a veure amb la parla, el territori, les pràctiques culturals comunes i el vincle que les persones estableixen amb tot això. Pensem que el lliure desenvolupament d’aquest vincle i aquesta riquesa cultural i lingüística són quelcom a defensar des d’una perspectiva d’emancipació llibertaria. És quan aquest vincle es veu negat, trepitjat o amenaçat, que es dóna una forma d’opressió específica i s’engega el conflicte nacional amb les dinàmiques nacionalistes que li són pròpies.

A l’hora de confrontar la voràgine nacionalista, però, partim de la consciència que el sentiment catalanista és sobretot una resposta directa a la negació cultural i política per part de l’Estat Espanyol i la imposició que ha exercit sobre els territoris catalans. Nosaltres creiem que aquesta opressió només pot ser superada amb la desaparició dels Estat-Nació, ja que tot Estat-nació porta en el seu codi genètic la pulsió de negar l’enorme diversitat dels pobles i els territoris que domina, en nom de la unitat nacional i uns trets culturals únics sovint imposats. El desenvolupament de societats i cultures lliures, sense imposició d’unes sobre les altres només es pot donar amb l’abolició de l’Estat nacional.

En aquest sentit, entenem la cultura com una expressió multiforme, variada i en part espontània que es va generant a mesura que ens relacionem en el si d’una comunitat i aquestes entre elles. Alhora pensem que les manifestacions més riques d’aquesta es donen precisament quan es creen i viuen al marge de l’Estat i els Mercats, escapant a la seva lògica de mercantilització i dominació política.

Per altra banda, hem de ser autocrítics amb la cultura pròpia, occidental, cristiana i patriarcal, en gran part conservadora i reaccionaria, on la família blanca és un dels centres i bases del poder i segueix emmarcant a la dona en un paper de submissió i de cures en l’àmbit privat, perpetuant els rols de gènere i mantenint el tabú del sexe en general i de la dona en concret.

No busquem confrontar la negació cultural espanyola potenciant la cultura que s’imposa des de les institucions catalanes, sinó la que es construeix des de relacions socials autònomes que construeixin pràctiques culturals lliures, igualitàries i comunitàries des de l’especificitat de cada barri, poble, vall i costa catalana.

Procès sobiranista, moviment independentista actual i implicació llibertària

És a partir del cop d’Estat del 36 i la instauració de la dictadura franquista que s’aconsegueix posar punt final a una situació política agitada i inestable a l’hora que a un moviment obrer molt organitzat, combatiu i en plena ofensiva. Evidentment, després de 40 anys de dictadura s’acabarà homogeneïtzant gran part del territori espanyol mitjançant el sistema cultural, polític i econòmic franquista.

La fi de la dictadura i l’arribada de la «Transacció democràtica» no trencarà amb el sistema territorial espanyol. En la Constitució Espanyola queda molt clar la seva unitat indivisible, al mateix temps que es garanteix -mitjançant una monarquia parlamentària- el traspàs de poders i la continuïtat del règim.

Són anys convulsos. Ens trobem a finals dels anys 70, en plena crisi a escala mundial del paradigma sistèmic que imperava a Occident. Les conseqüències, igual que avui, seran pagades amb les vides de les classes explotades. La classe obrera es manté a l’ofensiva davant un atac a les seves condicions de vida. Les mobilitzacions s’accentuen, l’autoorganització i la conflictivitat social són les protagonistes d’una època en la qual es creia que les coses podrien canviar del tot. Però la traïció d’una esquerra institucionalitzada i uns sindicats ja venuts al poder, que veien la possibilitat de treure profit de la nova conjuntura política, va obrir pas a la marginació i criminalització d’aquells que sostenien les idees revolucionàries no per assaborir el poder governamental, sinó al contrari, per acabar amb ell. Així, amb els Pactes de la Moncloa signats, i l’agitació obrera reprimida i traïda s’instaura a l’Estat Espanyol un estat de pacificació que sintonitza amb la davallada global de la lluita de classes i el triomf de la contrarevolució neoliberal encapçalada per Thatcher i Reagan. Aquesta nova situació implicava també canvis en l’estructura territorial espanyola. L’Estat cedeix parcialment a les reivindicacions nacionals, concedeix als territoris de parla no castellana l’ús de la llengua pròpia i la institucionalització d’aquesta i se’ls hi dóna més autonomia política per poder tenir més autogovern, demostrant un cop més que les oligarquies, siguin del territori que siguin, sempre s’acaben posant d’acord per a poder salvaguardar els seus privilegis.

En l’actualitat el sistema polític fixat en la Constitució del 78, i en concret el sistema d’autonomies, trontollen, es troben esgotats. Per altra banda l’”estat del benestar” espanyol -sempre deficient en termes comparatius- ha resultat un fracàs i la crisi ha evidenciat la continuïtat de règim i la farsa de la Transició. Al mateix temps el sistema bipartidista ja no fa sentir-se representada a la població i la necessitat de nous projectes polítics capaços d’afrontar l’actual situació són evidents. El parlamentarisme espanyol i l’estret lligam de la classe política amb una corrupció estructural ha fet que la societat deixi massivament de creure en el sistema polític instaurat fins a l’actualitat.

A Catalunya, igual que a altres parts de l’Estat s’ha donat un esclat de mobilitzacions arrel de la crisi i les retallades que han dut a terme el govern català i l’espanyol en el marc de l’anomenada “Europa de l’austeritat”. Davant la situació, el govern ha volgut estalviar-se el cost polític de la seva pròpia responsabilitat primer apel·lant a un pacte fiscal deficient i més tard traient a escena la qüestió de la independència. Fent creure que una Catalunya independent sortirà de la crisi i ens portarà a una millor qualitat de vida. És des d’aquesta estratègia tacticista i exculpatòria, que s’ha d’entendre el seu viratge de l’autonomisme al sobiranisme, de comparsa natural a pretès ‘enemic’ de l’espanyolisme centralista de Madrid. Han pogut utilitzar la qüestió nacional aprofitant el creixent calat catalanista que té una part de la societat, sobretot una petita burgesia i una classe mitjana depauperada, que s’adhereix al discurs independentista català tant per expressar el seu malestar social com per pal·liar la desafiliació i l’absència de vincle comunitari que caracteritza la nostra època. Aquests sectors socials, en general molt aferrats a l’ordre establert, no gaire disposats al conflicte, i amb poques aspiracions de realitzar canvis socials profunds, són els que nodreixen majoritàriament el moviment independentista actual. La participació de minories més revolucionàries, impulsadores de dinàmiques de lluita i desobediència que avantposen la legitimitat a la legalitat imposada, no tenen una influència excessiva en el moviment, i el que és més important, el contingut social que aquestes sostenen ha quedat generalment eclipsat pel contingut nacional, en part per l’enorme capacitat del govern per modular el debat públic a través d’un ús intensiu i extensiu dels seus aparells mediàtics. El procés sobiranista, per tant, s’ha desenvolupat generalment des d’una perspectiva victimista i superficial: «nosaltres l’únic que volem és votar», que el lliga directament al sistema democràtic i institucional sense contemplar altres vies. Des del nostre punt de vista ens trobem davant d’un moviment de masses, però no un moviment revolucionari.

Per altra banda, davant de la demanada favorable a obrir un procés sobiranista que porti a la creació d’un nou Estat, l’Estat Espanyol, fidel al seu caràcter intransigent i inflexible, no està disposat a què es qüestioni el marc territorial que centra l’activitat política i econòmica a Madrid. Aquestes elits viuen de la mateixa estructura de l’Estat, les seves portes giratòries amb capital privat i la seva burocràcia (és a dir, de la cort, com sempre) i la indivisibilitat territorial està gravada a foc en l’imaginari espanyolista. En aquest sentit, l’ experiència històrica recent dels darrers 50 anys ens demostra que l’Estat Espanyol està disposat a tot abans que reconèixer el dret a l’autodeterminació, utilitzant si cal tot l’arsenal repressiu que permet la llei, i el que no permet també.

En conclusió, sigui quin sigui l’escenari al qual ens portarà el procés, hi continuarà havent malestar social i mobilitzacions de masses. Per a nosaltres, el que és important és clarificar el que hi ha al darrere d’aquestes mobilitzacions, així com tornar al primer pla la qüestió social (en un moment en el qual el tema nacional sembla sobreposar-se a tota la resta), seguir impulsant les estructures d’autoorganització al marge de les institucions, i impulsar formes de lluita anticapitalista amb una perspectiva de revolució social, l’únic procés que ens pot dur a una veritable independència i llibertat.

Davant possibles maniobres repressives de l’Estat Espanyol sobre la voluntat de qüestionar la seva territorialitat, pensem que des del moviment anarquista hem de donar la cara i sortir al carrer , no en nom de la creació d’un nou Estat que rebutgem, sinó en enfront de l’autoritarisme del govern i la defensa del debat social sobre com les persones volen organitzar-se. Pensem que hem d’intentar afrontar les contradiccions de la realitat que ens ha tocat viure i no mirar cap a una altra banda quan el present se’ns tira a sobre. És cert que durant massa temps massa parts de l’anarquisme han fet massa poc contra les agressions i les imposicions nacionals i culturals viscudes a Catalunya, i en aquest àmbit s’imposa la necessitat d’una rectificació.

Contra la imposició dels Estats i els Mercats, la Revolució Social dels Pobles

Enfront del centralisme i l’estatisme apostem per espais horitzontals i autogestionats, creant comunitats locals lliurement associades mitjançant pactes federatius relacionats amb les necessitats o característiques culturals, geogràfiques, lingüístiques i econòmiques pròpies de cada realitat local.

Volem superar la dicotomia estat espanyol-estat català, on sembla que formar part d’un o d’altre ens farà viure millor, més tranquils i tornarem a «estar com abans». Hem d’assumir que ja no tornarem a estar abans, perquè la sortida de la crisi no significa la tornada al vell estat sinó a l’entrada a un de nou, més dur en termes de vida i treball. La solució a aquesta conjuntura no passa per crear un Estat nou en el marc del mateix paradigma capitalista i patriarcal. La solució passa per canviar de paradigma, liquidant-ne el vell i construint-ne un de radicalment diferent que possibiliti la recuperació del control sobre les nostres vides en tots els àmbits.  Creant i enfortint rojectes al marge de l’Estat i el circuit capitalista, basades en el suport mutu entorn àreas de vida com l’habitatge, l’alimentació, la salut, etc.

Som totalment conscients que a dia d’avui aquestes no són alternatives immediates al model actual, i seria ingenu defensar-les com a tal. Però igualment ingenu ens sembla esperar que les actuals institucions de l’Estat es puguin “guanyar” per a la seva progressiva “democratització”, posada al servei dels interessos de les persones i dissolució de les relacions d’opressió inherents al sistema. L’experiència històrica no va en aquest sentit, sinó més aviat al contrari. No hi ha dreceres parlamentàries en els processos revolucionaris, no ens queda altra opció que construir i lluitar des de fora i des de baix per a poc a poc construir i enfortir l’alternativa socialrevolucionària.

Parlem de models i experiències que de forma diversa ja s’han viscut en diversos moments de la història (col·lectivitzacions del 36, revolució ‘espartaquista’ de consells, soviets russos, experiències autogestionàries a Argentina..) i que salvant les distàncies es donen en l’actualitat (revolució kurda de Rojava), totes elles amb els seus encerts, errors, lliçons i contradiccions.

També a la península hi ha hagut moments en què es vivia entorn d’allò comú, terres on les persones podien accedir-hi per trobar matèries que els hi garantien una millor vida, però sempre la lògica interna de l’Estat i el Capitalisme ha tractat de fagocitar aquestes formes socials i han optat per privatitzar aquestes terres, rendibilitzant-les com diuen ells, per enriquir-se’n. Aquelles terres que eren de totes i cuidades per totes, ara són propietats d’algú, amb jornalers que treballen per un salari, o simplement s’han devastat per construir infraestructures, cases o edificis, per accelerar la seva valorització, és a dir, el benefici dels seus amos.

Si volem una independència real, emancipada de les relacions d’explotació actual, hem d’apostar per models d’autogestió viva, que garanteixin col·lectivament les necessitats bàsiques i econòmiques de les persones. Garantir la producció des de l’autonomia i l’autoorganització local de la vida econòmica (barris, pobles, viles…), fora del paradigma del creixement il·limitat que caracteritza el capitalisme, establint vincles harmoniosos amb la Natura que ens envolta i que ens permet viure.

Aquest és el “procés” que nosaltres pensem que pot resoldre suprimir les relacions opressives de classe, de gènere i de nació ens afecten, el procés que es bifurca i es retroalimenta en la confrontació i la lluita contra el sistema actual i en la construcció de formes autònomes paral·leles, el procés d’una revolució social contra els Estats-nació capitalistes i patriarcals. El procés que realitza la independència i la llibertat de les persones i els pobles en el seu sentit més ple i integral.

Grup llibertari Elissa,

Sant Andreu de Palomar, octubre el 2014

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s